S'ha salvat l'Orquestra?

L'OSB, dia 26 de setembre a Santanyí

Ja sé què fa molt de temps que aquest conflicte sura, i què jo no n’he dit ni pruna. Malgrat tenguessin tot el meu suport, fet arribar així com he pogut.

Arà, però, sembla que el conflicte es troba en vies de solució. Si més no l’econòmic. Tres nòmines sense distribuir que semblen a prop de ser-ho, distribuïdes; un caramull de doblers pendent de pagar a Hisenda –l’irpf- i a la Seguretat Social, despeses sense les quals els músics ni tan sols hagueren tengut dret a atur -en cas de dissolució-, per manca de pagament, precisament.

Sembla que l’Orquestra Simfònica de les Balears podrà arribar fins finals d’any. Dóna un respir, malgrat no dóna alegria. Més si perd el seu tarannà orquestral per retallada de faristols.

Perquè, i en allò musical, què en fem? Pot subsistir una orquestra sense programació, sense temporada, tot fent alguns bolos? Mireu si més no la programació del setembre que va penjar l’entitat a la seva pàgina del facebook* -perquè a la seva pàgina no deia el mateix-, dels que finalment en feren solament un.

Per què es contracta un director nou –i amb empenta- que el primer que fa es preparar una programació pel Festival de Bellver coratjosa i atrevida però què quan s’incorpora, ja iniciat el seu contracte, es troba que ni es posa en marxa la seva proposta ni tan sols se li paga el sou?

La subsistència de l’Orquestra Simfònica de les Balears passa per la seva viabilitat econòmica, és clar i llampant, però també pel seu funcionament com el què és: una orquestra. Com pot esser que des de l’Ajuntament ens demanin suport abonant-nos-hi quan ni tan sols hi ha proposta de temporada. Un any d’inactivitat matarà l’orquestra. Tal volta és el que volen?

Si s’han aconseguit netejar els comptes, al manco els músics cobraran l’atur. Pot esser un consol?

Gràcies, músics de l’orquestra, per la vostra empenta i la vostra audàcia en sonar allà on ha calgut. Però ja és hora de què la música simfònica es faci i es pugui gaudir com toca: en un lloc preparat acústicament i amb el silenci adient. I què es tregui el profit del què és té: uns músics excel·lents –enfortits com a grup amb tot això- i un excel·lent director, de qui tothom espera que pugui trobar patrocinadors. Com ell diu, però, quan tengui una orquestra que pugui mostrar cóm sona.

*per si no és pot accedir a la seva pàgina del facebook, deia:

Orquestra Simfònica de les Illes Balears "Ciutat de Palma"

12 de septiembre cerca de Palma de Mallorca

Concerts programats pel mes de setembre de l' Orquestra Simfònica de les Illes Balears "Ciutat de Palma"

Concert San Mateu 2013 dia 22 de setembre de 2013 a les 20.30 hores a l'Església de Bunyola

Concert Benèfic AECC dijous dia 26 de setembre de 2013 a les 20.30 hores a l'Església de Santanyi

Concert Presentació Temporada 2013-2014 dia 27 de setembre de 2013 a les 20.30 hores al Teatre Principal

Concert Hotel Barceló dia 28 de setembre de 2013 a les 20.30 hores a Formentor

Infantesa

Temps d’innocència / Carme Riera

Barcelona: Edicions 62, 2013

Solsticio / José Carlos Llop

Barcelona: RBA, 2013

Han coincidit, tal volta son com tantes de les casualitats de la vida. Infantesa com a tema. Em manca encara una altra publicació recent: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de na Llucia Ramis. Què va esser d’aquells estius eterns, que un moment donat desapareixen de les nostres vides. Ens fem grans. Aquest, però, encara no l’he llegit.

Solsticio, malgrat no acab d’entendre el perquè del nom, ja que es refereix a l’estiu, no al seu solstici, i ocupen les pàgines només els dies del mes d’agost, és també un estiu llarg, no m’atreviria a dir etern. Un mes, que en un nin dona per molt, per més que els estius de les nostres infanteses transcorrien molt més enllà del mes d’agost. L’excepcionalitat de la vida tancada en un mes a l’any, mentre durà. Amb tot el que allò significà per a una vida.

Temps d’innocència no em sembla tan rodó. Es un llibre ple d’estampes i escenes que m’ha agradat d’allò més rememorar –és de no creure que quasi una dècada després tantes coses poguessin seguir essent iguals-. L’he gaudit molt, perquè tot el temps em duia a moments i llocs que quasi han desaparegut, o estan perdent la seva essència. No em queda clar, en canvi, si un lector a qui no estiri el record de la mateixa manera ho gaudirà amb la mateixa mida, o tal volta el pugui semblar una mica irregular.

Sé que no sóc original extraent la cita que vaig marcar tot d’una iniciada la lectura –no debades es troba a la pàgina 14- i que ja s’ha publicat a més d’una referència; un cafè acompanyant la compra i au, primera marca:

«Al fin y al cabo, cuando el paraíso desaparece, siempre aparece la literatura».

Aquest llibre és la narració d’un paradís en mans d’un poeta. Aquest llibre és la plasmació d’allò que impregna la vida d’un poeta. El reconeixement de com hom s’ha fet, quina substància l’ompl i què li ha donat forma. El seu paisatge: «un fragmento africano en el Mediterráneo»; i el concepte d’insularitat, d’habitant d’una illa:

«La escritura es otra forma de destierro, una manera de vivir el destino del transterrado. La isla es su paradoja, porque de una isla nunca se escapa uno si es nativo; ni lejos, ni cerca.»

Aquells estius no el feren escriptor, a en José Carlos Llop; aquells estius marcaren una consciència de territori, de pertinença, de manera de viure. Ell ha afegit després la seva escriptura com «un modo de entender la vida y, sobre todo, de vivirla.»

Un plaer llegir-lo, malgrat una no es trobi identificada en aquell paisatge d’infantesa. És el de menys; una illa dona per tant...

Amor per l'illa germana, Eivissa

Las lágrimas de San Lorenzo / Julio Llamazares

Madrid: Alfaguara, 2013

«-No es mal sitio para envejecer... (...)-No, no es mal sitio (...)Alguna vez también yo lo había pensado: quedarme allí para siempre y envejecer poco a poco viendo salir y ponerse el sol cada día, brotar y caer las hojas de las higueras y de las parras, partir y volver las barcas de pesca y los ferries que unen Ibiza con la Península y con Formentera, llegar e irse los turistas, como hacían desde tiempo inmemorial los ibicencos y, de unos años para acá, también bastantes personas que (...) habían llegado a la isla para pasar unos pocos días o meses y se acabaron quedando para siempre aquí.» 

A Las lágrimas de San Lorenzo, Julio Llamazares, bon escriptor de llibres de viatge, evoca l’illa que només fou una «estació de pas» en la ruta vital del seu personatge. Un retorn al passat per a retrobar-se des de allà amb el seu fill, per a retrobar-se amb el fill que ell fou vora son pare, i fer així un repàs al recorregut vital(?), fugaç(?) d’una vida a la recerca. La fugacitat de la vida, o cóm es passa mentre les coses no succeeixen. Des de la por acompanyada d’un fill que son pare no sap més que dissipar fent costat fins l’amargor de la seva llunyania.

Es però aquest personatge qui envia el missatge d’amor a la meva illa germana.

«Aunque la isla me envenenó como a tantos otros y me sumió en esa especie de encantamiento que afecta a quienes la conocen (un encantamiento extraño, semejante a una suave hipnosis que te adormece los pensamientos a la vez que te abre y excita los sentidos).»

Tal volta el millor de l’obra sigui aquest missatge d’amor i reconeixement a l’illa, on recorda una nit de Sant Llorenç vora son pare en el camp de la seva infantesa, malgrat ara estigui junt al fill amb qui ha retornat a Eivissa, a qui voldria transmetre tantes coses i respostes que en realitat silencia.