Infantesa

Temps d’innocència / Carme Riera

Barcelona: Edicions 62, 2013

Solsticio / José Carlos Llop

Barcelona: RBA, 2013

Han coincidit, tal volta son com tantes de les casualitats de la vida. Infantesa com a tema. Em manca encara una altra publicació recent: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de na Llucia Ramis. Què va esser d’aquells estius eterns, que un moment donat desapareixen de les nostres vides. Ens fem grans. Aquest, però, encara no l’he llegit.

Solsticio, malgrat no acab d’entendre el perquè del nom, ja que es refereix a l’estiu, no al seu solstici, i ocupen les pàgines només els dies del mes d’agost, és també un estiu llarg, no m’atreviria a dir etern. Un mes, que en un nin dona per molt, per més que els estius de les nostres infanteses transcorrien molt més enllà del mes d’agost. L’excepcionalitat de la vida tancada en un mes a l’any, mentre durà. Amb tot el que allò significà per a una vida.

Temps d’innocència no em sembla tan rodó. Es un llibre ple d’estampes i escenes que m’ha agradat d’allò més rememorar –és de no creure que quasi una dècada després tantes coses poguessin seguir essent iguals-. L’he gaudit molt, perquè tot el temps em duia a moments i llocs que quasi han desaparegut, o estan perdent la seva essència. No em queda clar, en canvi, si un lector a qui no estiri el record de la mateixa manera ho gaudirà amb la mateixa mida, o tal volta el pugui semblar una mica irregular.

Sé que no sóc original extraent la cita que vaig marcar tot d’una iniciada la lectura –no debades es troba a la pàgina 14- i que ja s’ha publicat a més d’una referència; un cafè acompanyant la compra i au, primera marca:

«Al fin y al cabo, cuando el paraíso desaparece, siempre aparece la literatura».

Aquest llibre és la narració d’un paradís en mans d’un poeta. Aquest llibre és la plasmació d’allò que impregna la vida d’un poeta. El reconeixement de com hom s’ha fet, quina substància l’ompl i què li ha donat forma. El seu paisatge: «un fragmento africano en el Mediterráneo»; i el concepte d’insularitat, d’habitant d’una illa:

«La escritura es otra forma de destierro, una manera de vivir el destino del transterrado. La isla es su paradoja, porque de una isla nunca se escapa uno si es nativo; ni lejos, ni cerca.»

Aquells estius no el feren escriptor, a en José Carlos Llop; aquells estius marcaren una consciència de territori, de pertinença, de manera de viure. Ell ha afegit després la seva escriptura com «un modo de entender la vida y, sobre todo, de vivirla.»

Un plaer llegir-lo, malgrat una no es trobi identificada en aquell paisatge d’infantesa. És el de menys; una illa dona per tant...

Amor per l'illa germana, Eivissa

Las lágrimas de San Lorenzo / Julio Llamazares

Madrid: Alfaguara, 2013

«-No es mal sitio para envejecer... (...)-No, no es mal sitio (...)Alguna vez también yo lo había pensado: quedarme allí para siempre y envejecer poco a poco viendo salir y ponerse el sol cada día, brotar y caer las hojas de las higueras y de las parras, partir y volver las barcas de pesca y los ferries que unen Ibiza con la Península y con Formentera, llegar e irse los turistas, como hacían desde tiempo inmemorial los ibicencos y, de unos años para acá, también bastantes personas que (...) habían llegado a la isla para pasar unos pocos días o meses y se acabaron quedando para siempre aquí.» 

A Las lágrimas de San Lorenzo, Julio Llamazares, bon escriptor de llibres de viatge, evoca l’illa que només fou una «estació de pas» en la ruta vital del seu personatge. Un retorn al passat per a retrobar-se des de allà amb el seu fill, per a retrobar-se amb el fill que ell fou vora son pare, i fer així un repàs al recorregut vital(?), fugaç(?) d’una vida a la recerca. La fugacitat de la vida, o cóm es passa mentre les coses no succeeixen. Des de la por acompanyada d’un fill que son pare no sap més que dissipar fent costat fins l’amargor de la seva llunyania.

Es però aquest personatge qui envia el missatge d’amor a la meva illa germana.

«Aunque la isla me envenenó como a tantos otros y me sumió en esa especie de encantamiento que afecta a quienes la conocen (un encantamiento extraño, semejante a una suave hipnosis que te adormece los pensamientos a la vez que te abre y excita los sentidos).»

Tal volta el millor de l’obra sigui aquest missatge d’amor i reconeixement a l’illa, on recorda una nit de Sant Llorenç vora son pare en el camp de la seva infantesa, malgrat ara estigui junt al fill amb qui ha retornat a Eivissa, a qui voldria transmetre tantes coses i respostes que en realitat silencia.