"Miró d'anada i tornada"

 Aquest em sembla un títol prou idoni pel comentari d’aquesta exposició: és el títol que dona nom al catàleg que l’acompanya; si més no el de l’exposició. Miró round trip, un catàleg publicat en castellà i anglès de l’exhibició dita Miró mai vist. Mai vista no vull dubtar que no n’hi hagi més d’una, d’obra, però el què caracteritza la mostra no és allò de la novetat. Però el que no hi ha cap dubta és que aquesta és una tornada a casa de tantes d’obres que Miró va fer una vegada instal·lat al desitjat taller que li projectà Josep Lluís Sert. Obres, tot s’ha de dir, d’un home que en treballar al nou taller tenia 65 anys i una força expressiva i gestual inusual, la de un gran creador.

Es aquesta una exposició de les que no s’haurien deixar passar, més encara a Mallorca estant. L’efecte que més defineix aquesta exposició és el seu impacte. Impacten unes pel muntatge, pel lloc assignat i la companyia en que s’han instal·lat, pels tríptics en que algunes s’han re-situat, tríptics de germania, de creació, que fan ressonar d’allò més el missatge de l’obra de Miró, que no s’esgotava mai en les seves provatures.

Pintura I, II i III, 1973

Així, a l’Espai Estrella ens reben unes impactants Pintura I, II i III (totes tres de 1973) en que el blau, la mar si és vol, el color dels seus somnis, el cel, es recrea en tres versions d’allò més diferents amb resultants sorprenents alhora; un goig trobar-les juntes, malgrat ni format ni procés les fan més que germanes. Sí semblen tríptic les pintures Oiseau dans l’espace I, II i III de 1965 en què l’ocell es desplaça en l’espai. I d’allò més magnífic veure i contemplar les Femme devant le soleil I, Femme devant la lune II i Femne devant l’étoile-filante III de 1974 que Català-Roca retratà en procés d’execució a Son Boter el 1973. Com Miró recrea les formes de la dona en l’entorn del sol, la estrella i la lluna.

Taller Sert amb teles bessones, segons Català-Roca

Impactant, absolutament impactant és el muntatge a l’Espai Cúbic de dues obres ben conegudes (res d’allò de mai vistes): les immensament bessones sense títol (FPJM-53 i FPJM-54) dels anys 1974 i 1973 o anterior respectivament, característiques de l’ocupació de la paret del fons del taller Sert en tantes fotografies que hem pogut veure i estudiar fetes per l’incansable Català-Roca. La primera, de fons negre, va deixar el seu lloc a la paret de pedra vista del taller en inaugurar-se el nou edifici de la Fundació, l’obra de Rafael Moneo. De llavors ençà s’ha exhibit a una de las parets grans de l’Espai Estrella, d’on ara s’ha traslladada per lluir amb grandíssim impacte a l’Espai Cúbic, agermanada amb la que probablement fou pensada com a díptic pel seu creador. Uns panells museogràficament exquisits expliquen i il·lustren tot el procés i el perquè de mostrar-les juntes i girades. Magnífic. No sé si el format quadrangular de la paret recorda el lloc inicial, el fet es que llueixen molt bé.

Tant com la novetat de mostrar un quadre intervingut per Miró (Ballet romàntique, 1974) devora d’un original germà  ‑absolutament pompier‑ del que sí es manté l’autoria original; novetat però que queda contrastada amb la relació d’exposicions a la que aquesta obra s’ha exhibit; mirau encara més extensa la seva menció bibliogràfica.

Teles amb forat

M’ha semblat una exposició esplèndida, plena d’emocions, generosa (ocupa tots els espais de l’edifici Moneo) i alhora assolible. Una primera sala (Espai Zero) amb obres fonamentalment damunt paper, els impactes dels tríptics en la sala gran a més de bastantes altres propostes, com ara anant al passadís les teles foradades o amb forat, millor dit. Curiós que mantenint els marcs de procedència, semblen tan diferents quan podrien tractar-se com una sèrie.

El catàleg l’acompanya prou bé. Queda clar que aquesta proposta és un gran treball d’equip, al que vull donar la meva enhorabona. L’estudi històric de les obres, les seves ubicacions al taller Sert on totes fores creades, la gestió de préstec de tantes procedències, l’anàlisi de les tècniques i matèries emprades realitzat pel restaurador Enric Juncosa, i finalment un assaig sobre el contingut ‑“La materialidad del signo, 1968-1974”-, a càrrec de l’expert Robert Lubar es completa amb uns textos més casolans: l’aproximació als 25 anys de la fundació per Joan Punyet Miró i el text del director Francisco Copado vers la incomprensió.

Enguany no hi ha excusa per pujar fins la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Jo vaig marcant fites a l’agenda per anar-hi sovint. Tenim temps fins el 28 de gener (del 2018); sembla enfora però arriba aviat.

Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

L'Insòlit és tot un títol

L’ INSÒLIT, Festival d’Intervencions Efímeres als Patis de Palma és una iniciativa de la Plataforma d’Iniciatives per a l’Acció Cultural La Insòlita. L’Insòlit és una iniciativa efímera, dit i fet. Enguany no m’ho volia perdre. La edició que en diuen zero, la de l’any passat 2016, es troba magníficament mostrada a l’excel·lent pàgina web del festival. Enguany tenia clar que no m’ho volia perdre.

No estic a Palma mentre transcorr l’estiu, de manera que si la proposta es desenvolupava entre els dies 12 i 16 jo vaig el capvespre del 15 per anar-hi, a Ciutat, a fer el recorregut pels patis intervinguts. No puc estar de dir-ho, perquè encara em costa de creure: un dels quatre patis intervinguts, Cal Marquès de la Torre, seu del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears, tenia el pati buit i a més, a la entrada, una vigilant que no en sabia res, de la intervenció, i que em venia a dir que jo era beneita. L’endemà a les 11 tornava a estar muntada, la instal·lació. Aquell vespre el Col·legi feia una festa i havia de menester el pati buit. Donar informació al visitant no calia. Tanmateix.

Em sap molt de greu per la organització, impecable: al facebook sí havien anunciat que per causes alienes a la organització el divendres aquest espai no era visitable. Jo ho vaig veure l’endemà. Però, trobeu que és de rebut? Per a mí, que el COAIB els va deixar amb el cul a l’aire.

L’organització, La Insòlita, son els arquitectes i més Aina Bigorra (+gestora cultural), Erik Herrera (+urbanista) i Pep Rovira (+dissenyador). A ells, la meva més coratjosa enhorabona. Perquè han fet, de la intervenció, un festival amb tot un seguit d’activitats paral·leles, conferències, ruta guiada i un mini-insòlit pels menuts. Tot a partir de la proposta d’un recorregut diferent per una tria de patis de Palma. Can Oms (seu de cultura de l’Ajuntament), Can Bordils (Arxiu Municipal), Cal Comte de la Cova (Escola de Turisme) i suposadament Cal Marquès de la Torre.

Se abre el telón / Adriana Bravo, Carlos Morell & Maddie Rotaeche

Al que han anomenat com espai insòlit, el pati més gran de Palma i que enguany ha mostrat la seva rehabilitació i intervenció arquitectònica, Can Balaguer, feren la festa de cloenda, amb l’entrega del guardó “del jurat” a la instal·lació premiada. Fou la de Adriana Bravo, Carlos Morell i Maddie Rotaeche a Cal Comte de la Cova, la conversió del pati en un gran escenari tapat pels telons color aigua de la mar que el convertien en un lloc per moure’s, entrar i sortir, a manera de bambolines teatrals fent mirar més de l’habitual per trobar el pati amagat rere ells.

Picarols / Francesca Neus Frontera

Els Picarols de Francesca Neus Frontera a Can Oms deixaven molt més visible el pati que els acollia; mostraven un conjunt colorista i penjat amb jocs volumètrics on costava sentir el picarols, massa silenciosos sense res que els fes sonar.

Tell M'A Secret / Sandra Pintos & Sergio Cañas

A Can Bordils, Sandra Pintos i Sergio Cañas presentaven Tell M’A Secret sobre la incomunicació, tot provocant al visitant a incrustar-s’hi dins les campanes que volien explicar o amagar el seu secret, desplegat al final de la visita: “això és un pati”.

Cultura, patrimoni, creativitat es manifesten con les claus d’aquest festival que, sincerament, desitjo vagi a més, no creixent sinó mantenint-se i proposant noves visites a patis. Mai els haurem contemplat gaire, i aquesta proposta és una manera diferent de mirar. Jo vaig veure-hi detalls insòlits.

Literatura amb morts

 Massa mares per a un fill / Dora Muñoz

[Barcelona]: Llibres del Delicte, 2016.

L’illa sense temps / Esperança Camps

Barcelona: Meteora, 2016

Quan arriba la penombra / Jaume Cabré

Barcelona: Proa, 2017

La mort. Serà que no m’agrada la novel·la negra, o això penso perquè en llegeixo molt poca, però em sembla que el fet que hi hagi un cadàver no n’és prou per a fer-la negra, a la novel·la. Drama?, es demanava sorpresa Dora Muñoz en veure la seva novel·la encaixada en aquesta tipologia. A Massa mares per un fill hi ha un cadàver, i la recerca de la seva autoria, però fonamentalment hi ha una història de família, si més no de famílies a un context absolutament real: Ciutat, l’Imas, la Gerreria, Corea i el per mí desconegut barri de Son Xigala. No ho hagués ubicat al mapa, com encara ara em demano -Dora- quin fora el recorregut que per la urbanització Arabella feres tot celebrant el Jane’s Walk Palma d’enguany? Què bé recuperar la toponímia pròpia.

Quin plaer això de passejar per Ciutat berenant, sopant, xerrant amb uns personatges tan creïbles, amb una història tan verídica i malauradament interessant com la que contes, Dora. Tot i que, a més, aconsegueixes un final que no és en absolut l’esperat.

El que em fa pensar en l’altra novel·la negra que he llegit aquesta temporada, aquest cop situada en l’entorn menorquí: L’illa sense temps de n’Esperança Camps es mou aquesta vegada en un món per a mi més conegut, el del periodisme i els seus influxos.

Tot parlant de morts. Com els relats en què Jaume Cabré desplega tota la seva màgia literària -potent potent- en Quan arriba la penombra, un recull de relats ple de morts, d’assassins, de maldat. No és novel·la negra, aquesta no, però la mort en la seva pitjor representació n’és el tema principal. Tanta mort m’ha fet aplegar les tres lectures. Quina embafada de mort i dolentia té la d’en Jaume Cabré malgrat la seva orfebreria literària: quin plaer llegir-lo, gaudir dels seus canvis de registre, del seu discurs màgicament barrejat i tan plaent. Quin baf, però, tanta maldat. Massa morts.

Quan l'aljub s'omple d'orquestra

Foto del facebook de la JOIB

Pot ser mai que hagi oblidat el què m’agrada escoltar música en directe? Música orquestral, vull dir. Tenc que fer sentir el mea culpa; sóc jo qui els darrers temps no va gaire a concerts –dels motius millor ni parlar-ne’n-.

No crec gens que sigui efecte de la carència la impressió que em va produir anit la Jove Orquestra deles Illes Balears en la presentació de la seva temporada 2015-16. L’aljub del museu Es Baluard de Palma no semblava –de partida- el millor lloc per a un concert. Penso que assajar-hi degué ser complicat per excés de reverberació. Però al moment del concert, amb tot el públic fent massa es va aconseguir un gran efecte, una sonoritat espectacular, nítida i molt ben repartida. Com a la meitat de la sala em trobava jo, i el primer la d’afinació de l’òboe em va semblar arribar-me com si el tingués a la vora. A partir d’aquell moment tot va esser deixar-se envoltar pel so. Per l’orquestra.

El programa es va veure modificat per donar entrada al resultat de la Masterclass que el trompista Javier Bonet havia impartit els darrers dies. De manera que abans de tot, un octet de trompes prou colorista i ben resolt ens va donar una primera aproximació a la caixa acústica que podia esser l’aljub. Ens esperava doncs una grata vetllada.

La primera part la va completar el Concert per a trompa de Mozart en què intervenia l’integrant de l’ONE Javier Bonet, tot recolzant la Jove Orquestra. Joan Barceló a la batuta i Bonet com a solista oferiren una versió prou classicista i molt adornada als solos, que sonà nítida i bella.

La segona part presentava la JOIB al complert. Les Dances romaneses de Bela Bártok en la transcripció que l’autor realitzà de la seva primera versió per a piano resultaren molt animades i permeteren escoltar tots els sons de les seccions de l’orquestra. Com a colofó, ens reservaren la Primera Simfonia de Beethoven amb tota l’energia i tal volta més de la necessària en el seu briós allegro molto inicial. L’aljub acollí tota la seva sonoritat, que per sort en Barceló a la batuta va saber ensenderar. Un plaer deixar-se dur pel so envoltant del conjunt orquestral engrandit per la sonoritat de l’aljub. La simfonia va discórrer de manera molt agradosa. Fins i tot el fantàstic Baremboim troba algunes dificultats d’entrada alhora.

No deixaré d’insistir en la meravella que és poder anar a un concert en directe. En la meravella que és poder escoltar una orquestra en directe. En la diferència entre el so de les gravacions –per molt bones que siguin aquestes- i el so envoltant del directe. Si la interpretació té un mínim de qualitat, no hi ha comparació possible.

Jo vaig anar ahir al primer concert de temporada de la Jove Orquestra de les Illes Balears que dirigeix Joan Barceló; jo sóc també qui en la temporada anterior m’he perdut algunes de les seves mostres de força i coratge, como ara les estrenes de Eternal Ligh a Réquiem de H. Goodall o de la Simfonía Tramuntana del mallorquín Antoni Mairata. De manera que m’agradarà poder escoltar-los en aquesta segona temporada en que mantenen un alt nivell d’activitat. Tal volta aconsegueixen i tot qualque patrocini institucional, o un lloc com aquest aljub com a seu de concerts… per a tot això, els meus millors desitjos d’èxit.

Art urbà per El Terreno

Mural de can Planes

La setmana que va concloure amb la Nit de l’Art la plaça Gomila de Palma s’engalanava amb una important intervenció artística. L’ample mural que tanca el solar que fou de can Planes, i altres dues parets d’edificis ara desocupats.

Que aquesta iniciativa sigui el punt de partida d’un pla de rehabilitació de El Terreno és clar que no ho és, no; però que demostra un inici d’interès en el barri, això sí què ho és.

Les imatges poden parlar per sí mateixes:

Solar de can Planes, febrer 2015

Mur al solar de can Planes, juliol 2015

Se’n ha parlat, aquests dies, sobre la realitat –o no- de què «Cort promou l’art urbà a ElTerreno»; s’ha explicat com s’ha organitzat el projecte dit CastAway amb l’Urban Art Club valencià, que ha ajuntat prop d’una vintena d’artistes per realitzar aquesta feina. Comptant amb un pressupost de mil euros, tot s’ha de dir; se’n ha parlat també del tema que n’ha estat el drama migratori i dels refugiats que està vivint Europa.

Barca de refugiats, carrer Robert Graves

Però tot això ja s’ha dit. I molt més, ja que aprofitant aquesta reunió d’artistes va tenir lloc una taula rodona per parlar d’aquesta qüestió, un tema que no és nou a Palma. L’associació de veïns de Canamunt no fa gaire va realitzar un taller de conscienciació juntament amb el museu Es Baluard del què en va resultar aquest video. L’educador visual i comissari Jordi Pallarès en va fer una reflexió a l’article «Reconquerir la ciutat que volem» al diari AraBalears.

Per tot això no serè jo qui digui més que el que els experts ja han estudiat. Però no puc estar de dir quant m’agrada aquesta intervenció. Malgrat sé de la seva poca perdurabilitat –no debades és una manera d’art efímer-, ja sigui per la manca de conservació de les pintures, per l’acció del sol que les apaivagarà, per les intervencions que els vianants els hi vagin afegint, per...

També sé de la dificultat per establir uns límits a  l’art urbà. Quan és una dolentia que embruta un portal, una paret? Quan és una aportació ornamental?

La intervenció d’art urbà a la plaça de Gomila m’ha semblat de les millors activitats de la Nit de l’Art. Per la seva organització, per la seva utilitat, per la seva fi, perquè si qualque cosa s’ha demostrat és la capacitat de reunió d’un grapat d’artistes que, no cal dubtar-lo, ens alegren el pas quotidià per aquesta plaça, amés de fer-nos pensar, d’enfrontar-nos amb la cruel realitat.

Bellesa per fer-nos pensar en el pitjor.

Una intervenció com aquesta no és el que més necessita El Terreno, o sí, perquè vol dir que hi ha qualcú que està pendent de què es avinent, i comença a fer-hi puntades.

Ah, no puc deixar estar de mencionar la participació de dos habituals del carrer palmesà: tant en Joan Aguiló amb els seus ja reconeixedors ninets com en Soma, ambdós hi son.

Joan Aguiló

SOMA

El que ens dona peu a reprendre el tema més endavant, a la manera en què la bloguera Laura RS ens ofereix un recorregut per les propostes d’art urbà a Ciutat.

Degoteig de sang

Ara que es reprèn l’art a Ciutat, vull dir ara que s’inicia un nou curs i la seva activitat artística, ara és quan em bull la sang, la que tot l’estiu ha estat vesant a la Capella del Roser de Pollença i que encara seguirà fins quasi finals d’aquest mes de setembre.

Vermell. Vellut. Llum que reflecteix el vermell que penja. Vermell també el terra, humit del degoteig de sang. Sang, però, civilitzada, que és recull a una gran vasa rectangular situada al terra. Vermell que va fent amb el seu degoteig una representació pictòrica.

La causa que conforma aquesta Força de gravetat es situa a l’altar. Llum que destaca el retaule central amb la Verge del Roser, com la llum blanca que ens dirigeix la mirada cap el rectangle blanc de la pantalla que exhibeix el vídeo de la matança d’innocents a l’Iraq el 2007 que el Wikileaks de Julian Assange denuncià el 2010.

Anestèsia. Aquest és l’estat en què ens trobam. Tots. Nosaltres. Ho diu Susan Buck-Morss quan revisa l’anàlisi sobre l’alienació de la humanitat que sentencià Walter Benjamin, en dir allò de que «la humanitat... es ara un espectacle per a sí mateixa». La qüestió ara és sortir de l’anestèsia que ens impedeix percebre el què està passant.

La Força de gravetat que Astrid Colomar ha penjat a la Capella del Roser de Pollença ens situa de nou davant un fet estètic: el conjunt de vermells i velluts que degoten, és a dir, el conjunt de butaques de vellut vermell estèticament penjades del sostre i il·luminades, que no son més que la representació de la sang degotada pel mal al món. La matança d’innocents de l’Iraq denunciada per Assange com ara la mort de més innocents en aigües del mediterrani en la fugida dels sirians d’un país que s’ha tornat inhabitable.

Però és també l’efecte estètic de la proposta d’Astrid Colomar la què ens fa aturar davant la realitat del món, a partir de la bellesa que ens proposa, amb la intenció de extreure’ns de la nostra pròpia anestèsia. De fer-nos conscients de la realitat.

Ens ofereix un moment de reflexió; també de bellesa, en la percepció de l’art com aproximació a la realitat.

Força de gravetat, instal·lació d’Astrid Colomar. Projecte comissariat per Georgina Sas.
Església de Sant Domingo de Pollença, 18/07-25/09, 2015.

«Abductio». Llit de la Mare de Déu, una instal•lació

Abductio / Jorge Mayet
foto Joan Guaita Blog

Vagi per davant la meva declaració d’aconfessionalitat, si més no d’ateisme. Cosa que hauria de fer palesa –a aquestes alçades de segle i d’història- la cúpula dirigent d’aquest país. I per això mateix, sense que pugui semblar contradictori, vull fer aquí manifestació de goix per la celebració i bona organització de l’Exposició dels llits de la Mare de Déu produïda pel Consell Insular de Mallorca juntament amb el Bisbat de Mallorca.

Com a graduanda en història de l’art, sí que m’interessen –i ben molt- les esglésies i les seves col·leccions. I com amant de la història i del nostre tarannà, tan marcat per la religió cristiana. El fet de què jo no participi en la celebració de l’Assumpció de la Mare de Déu no vol dir que no participi en el reconeixement al fet escultòric que tanta difusió va tenir a l’illa. Si els passos processionals barrocs em semblen atraients pel moment artístic que representen (no penso en el moment de la processó, sinó en la seva exhibició) així em sembla molt suggestiu el recorregut per les diverses esglésies de l’illa per a veure, en lloc, és a dir, allà per on varen ser pensades, les distintes versions de llits de Maria. I que el Consell i el Bisbat amb la important col·laboració d’entitats com la Catedral de Mallorca, ARCA o la Fundació Amics del Patrimoni li donin visibilitat –com es diu ara- em sembla una magnífica proposta.

Com diu el coordinador Gabriel Carrió, «els llits marians que es munten arreu de Mallorca són la concreció formal d’un missatge profund i antic que sempre ha anat lligat a l’art»; ara a més son part del nostre patrimoni històric i cultural. No debades, com ens recorda, aquesta tradició ara tan cristiana troba un punt de partida en celebracions molt més antigues per demanar la protecció de les tempestes d’estiu als déus, com ara a la deessa grecoromana Diana Artemísia. Podríem arribar, però, fins la Deessa Blanca i les seves manifestacions que ens mostrà Robert Graves.

Fa tretze anys ja de la iniciativa, recollida a un fulletó on s’especifiquen els horaris de visita a cada una de les mostres ‑imprescindible conèixer l’horari del llit a visitar en cada lloc i moment- amb la informació de les altres activitats desenvolupades: taula rodona sobre confluències i problemàtiques a l’entorn d’aquesta tradició, recorreguts preparats i celebració de la Festa de l’Esplendor de la Mediterrània. Tot a més de l’exhibició d’una instal·lació contemporània expressament comanada a un artista.

Enguany, el cubà establert a Palma Jorge Mayet ens ha ofert una composició molt subtil en què la imatge de la Mare de Déu Dormida és la de l’església conventual de Campos, una imatge de les més senzilles, fora corones i grans daurats, i crec que també de les més petites, que exhibeix abduïda, en el moment de l’assumpció, contrastant fortament amb la presentació tradicional: grans llits que acullen la imatge, a manera de caixes robustes i pesants, cobricels a manera de cadafal i àngels, moltes figures d’àngels enrevoltant-la. Jorge Mayet es serveix d’una figura del mateix repertori però ens la presenta fora pes, descansant en un quasi núvol de color blau cel, despresa del terra, al que ha quedat una tela en forma de penyora, mentre sembla enfilar-se’n cap el lluminós núvol blanc que l’ha d’acollir. Abduïda, en el concepte de separació del cos com en el d’allunyament cap el cel. Si tan característiques en l’obra d’en Mayet són les arrels que ens fermen a la terra, aquí destaquen precisament per la seva absència.

Abductio / Jorge Mayet

Instal·lació a l’església dels Sagrats Cors, carrer Sant Gaietà, Palma. Del 10 al 18 d’agost de 2015