diumenge, 27 de setembre del 2015

Art urbà per El Terreno


Mural de can Planes

La setmana que va concloure amb la Nit de l’Art la plaça Gomila de Palma s’engalanava amb una important intervenció artística. L’ample mural que tanca el solar que fou de can Planes, i altres dues parets d’edificis ara desocupats.

Que aquesta iniciativa sigui el punt de partida d’un pla de rehabilitació de El Terreno és clar que no ho és, no; però que demostra un inici d’interès en el barri, això sí què ho és.

Les imatges poden parlar per sí mateixes:

Solar de can Planes, febrer 2015
Mur al solar de can Planes, juliol 2015

Se’n ha parlat, aquests dies, sobre la realitat –o no- de què «Cort promou l’art urbà a ElTerreno»; s’ha explicat com s’ha organitzat el projecte dit CastAway amb l’Urban Art Club valencià, que ha ajuntat prop d’una vintena d’artistes per realitzar aquesta feina. Comptant amb un pressupost de mil euros, tot s’ha de dir; se’n ha parlat també del tema que n’ha estat el drama migratori i dels refugiats que està vivint Europa.

Barca de refugiats, carrer Robert Graves

Però tot això ja s’ha dit. I molt més, ja que aprofitant aquesta reunió d’artistes va tenir lloc una taula rodona per parlar d’aquesta qüestió, un tema que no és nou a Palma. L’associació de veïns de Canamunt no fa gaire va realitzar un taller de conscienciació juntament amb el museu Es Baluard del què en va resultar aquest video. L’educador visual i comissari Jordi Pallarès en va fer una reflexió a l’article «Reconquerir la ciutat que volem» al diari AraBalears.

Per tot això no serè jo qui digui més que el que els experts ja han estudiat. Però no puc estar de dir quant m’agrada aquesta intervenció. Malgrat sé de la seva poca perdurabilitat –no debades és una manera d’art efímer-, ja sigui per la manca de conservació de les pintures, per l’acció del sol que les apaivagarà, per les intervencions que els vianants els hi vagin afegint, per...

També sé de la dificultat per establir uns límits a  l’art urbà. Quan és una dolentia que embruta un portal, una paret? Quan és una aportació ornamental?

La intervenció d’art urbà a la plaça de Gomila m’ha semblat de les millors activitats de la Nit de l’Art. Per la seva organització, per la seva utilitat, per la seva fi, perquè si qualque cosa s’ha demostrat és la capacitat de reunió d’un grapat d’artistes que, no cal dubtar-lo, ens alegren el pas quotidià per aquesta plaça, amés de fer-nos pensar, d’enfrontar-nos amb la cruel realitat.

Bellesa per fer-nos pensar en el pitjor.

Una intervenció com aquesta no és el que més necessita El Terreno, o sí, perquè vol dir que hi ha qualcú que està pendent de què es avinent, i comença a fer-hi puntades.

Ah, no puc deixar estar de mencionar la participació de dos habituals del carrer palmesà: tant en Joan Aguiló amb els seus ja reconeixedors ninets com en Soma, ambdós hi son.

Joan Aguiló
SOMA
El que ens dona peu a reprendre el tema més endavant, a la manera en què la bloguera Laura RS ens ofereix un recorregut per les propostes d’art urbà a Ciutat.









diumenge, 20 de setembre del 2015

Degoteig de sang



Ara que es reprèn l’art a Ciutat, vull dir ara que s’inicia un nou curs i la seva activitat artística, ara és quan em bull la sang, la que tot l’estiu ha estat vesant a la Capella del Roser de Pollença i que encara seguirà fins quasi finals d’aquest mes de setembre.

Vermell. Vellut. Llum que reflecteix el vermell que penja. Vermell també el terra, humit del degoteig de sang. Sang, però, civilitzada, que és recull a una gran vasa rectangular situada al terra. Vermell que va fent amb el seu degoteig una representació pictòrica.

La causa que conforma aquesta Força de gravetat es situa a l’altar. Llum que destaca el retaule central amb la Verge del Roser, com la llum blanca que ens dirigeix la mirada cap el rectangle blanc de la pantalla que exhibeix el vídeo de la matança d’innocents a l’Iraq el 2007 que el Wikileaks de Julian Assange denuncià el 2010.

Anestèsia. Aquest és l’estat en què ens trobam. Tots. Nosaltres. Ho diu Susan Buck-Morss quan revisa l’anàlisi sobre l’alienació de la humanitat que sentencià Walter Benjamin, en dir allò de que «la humanitat... es ara un espectacle per a sí mateixa». La qüestió ara és sortir de l’anestèsia que ens impedeix percebre el què està passant.

La Força de gravetat que Astrid Colomar ha penjat a la Capella del Roser de Pollença ens situa de nou davant un fet estètic: el conjunt de vermells i velluts que degoten, és a dir, el conjunt de butaques de vellut vermell estèticament penjades del sostre i il·luminades, que no son més que la representació de la sang degotada pel mal al món. La matança d’innocents de l’Iraq denunciada per Assange com ara la mort de més innocents en aigües del mediterrani en la fugida dels sirians d’un país que s’ha tornat inhabitable.

Però és també l’efecte estètic de la proposta d’Astrid Colomar la què ens fa aturar davant la realitat del món, a partir de la bellesa que ens proposa, amb la intenció de extreure’ns de la nostra pròpia anestèsia. De fer-nos conscients de la realitat.

Ens ofereix un moment de reflexió; també de bellesa, en la percepció de l’art com aproximació a la realitat.


Força de gravetat, instal·lació d’Astrid Colomar. Projecte comissariat per Georgina Sas.
Església de Sant Domingo de Pollença, 18/07-25/09, 2015.