Quan l'aljub s'omple d'orquestra

Foto del facebook de la JOIB

Pot ser mai que hagi oblidat el què m’agrada escoltar música en directe? Música orquestral, vull dir. Tenc que fer sentir el mea culpa; sóc jo qui els darrers temps no va gaire a concerts –dels motius millor ni parlar-ne’n-.

No crec gens que sigui efecte de la carència la impressió que em va produir anit la Jove Orquestra deles Illes Balears en la presentació de la seva temporada 2015-16. L’aljub del museu Es Baluard de Palma no semblava –de partida- el millor lloc per a un concert. Penso que assajar-hi degué ser complicat per excés de reverberació. Però al moment del concert, amb tot el públic fent massa es va aconseguir un gran efecte, una sonoritat espectacular, nítida i molt ben repartida. Com a la meitat de la sala em trobava jo, i el primer la d’afinació de l’òboe em va semblar arribar-me com si el tingués a la vora. A partir d’aquell moment tot va esser deixar-se envoltar pel so. Per l’orquestra.

El programa es va veure modificat per donar entrada al resultat de la Masterclass que el trompista Javier Bonet havia impartit els darrers dies. De manera que abans de tot, un octet de trompes prou colorista i ben resolt ens va donar una primera aproximació a la caixa acústica que podia esser l’aljub. Ens esperava doncs una grata vetllada.

La primera part la va completar el Concert per a trompa de Mozart en què intervenia l’integrant de l’ONE Javier Bonet, tot recolzant la Jove Orquestra. Joan Barceló a la batuta i Bonet com a solista oferiren una versió prou classicista i molt adornada als solos, que sonà nítida i bella.

La segona part presentava la JOIB al complert. Les Dances romaneses de Bela Bártok en la transcripció que l’autor realitzà de la seva primera versió per a piano resultaren molt animades i permeteren escoltar tots els sons de les seccions de l’orquestra. Com a colofó, ens reservaren la Primera Simfonia de Beethoven amb tota l’energia i tal volta més de la necessària en el seu briós allegro molto inicial. L’aljub acollí tota la seva sonoritat, que per sort en Barceló a la batuta va saber ensenderar. Un plaer deixar-se dur pel so envoltant del conjunt orquestral engrandit per la sonoritat de l’aljub. La simfonia va discórrer de manera molt agradosa. Fins i tot el fantàstic Baremboim troba algunes dificultats d’entrada alhora.

No deixaré d’insistir en la meravella que és poder anar a un concert en directe. En la meravella que és poder escoltar una orquestra en directe. En la diferència entre el so de les gravacions –per molt bones que siguin aquestes- i el so envoltant del directe. Si la interpretació té un mínim de qualitat, no hi ha comparació possible.

Jo vaig anar ahir al primer concert de temporada de la Jove Orquestra de les Illes Balears que dirigeix Joan Barceló; jo sóc també qui en la temporada anterior m’he perdut algunes de les seves mostres de força i coratge, como ara les estrenes de Eternal Ligh a Réquiem de H. Goodall o de la Simfonía Tramuntana del mallorquín Antoni Mairata. De manera que m’agradarà poder escoltar-los en aquesta segona temporada en que mantenen un alt nivell d’activitat. Tal volta aconsegueixen i tot qualque patrocini institucional, o un lloc com aquest aljub com a seu de concerts… per a tot això, els meus millors desitjos d’èxit.

Art urbà per El Terreno

Mural de can Planes

La setmana que va concloure amb la Nit de l’Art la plaça Gomila de Palma s’engalanava amb una important intervenció artística. L’ample mural que tanca el solar que fou de can Planes, i altres dues parets d’edificis ara desocupats.

Que aquesta iniciativa sigui el punt de partida d’un pla de rehabilitació de El Terreno és clar que no ho és, no; però que demostra un inici d’interès en el barri, això sí què ho és.

Les imatges poden parlar per sí mateixes:

Solar de can Planes, febrer 2015

Mur al solar de can Planes, juliol 2015

Se’n ha parlat, aquests dies, sobre la realitat –o no- de què «Cort promou l’art urbà a ElTerreno»; s’ha explicat com s’ha organitzat el projecte dit CastAway amb l’Urban Art Club valencià, que ha ajuntat prop d’una vintena d’artistes per realitzar aquesta feina. Comptant amb un pressupost de mil euros, tot s’ha de dir; se’n ha parlat també del tema que n’ha estat el drama migratori i dels refugiats que està vivint Europa.

Barca de refugiats, carrer Robert Graves

Però tot això ja s’ha dit. I molt més, ja que aprofitant aquesta reunió d’artistes va tenir lloc una taula rodona per parlar d’aquesta qüestió, un tema que no és nou a Palma. L’associació de veïns de Canamunt no fa gaire va realitzar un taller de conscienciació juntament amb el museu Es Baluard del què en va resultar aquest video. L’educador visual i comissari Jordi Pallarès en va fer una reflexió a l’article «Reconquerir la ciutat que volem» al diari AraBalears.

Per tot això no serè jo qui digui més que el que els experts ja han estudiat. Però no puc estar de dir quant m’agrada aquesta intervenció. Malgrat sé de la seva poca perdurabilitat –no debades és una manera d’art efímer-, ja sigui per la manca de conservació de les pintures, per l’acció del sol que les apaivagarà, per les intervencions que els vianants els hi vagin afegint, per...

També sé de la dificultat per establir uns límits a  l’art urbà. Quan és una dolentia que embruta un portal, una paret? Quan és una aportació ornamental?

La intervenció d’art urbà a la plaça de Gomila m’ha semblat de les millors activitats de la Nit de l’Art. Per la seva organització, per la seva utilitat, per la seva fi, perquè si qualque cosa s’ha demostrat és la capacitat de reunió d’un grapat d’artistes que, no cal dubtar-lo, ens alegren el pas quotidià per aquesta plaça, amés de fer-nos pensar, d’enfrontar-nos amb la cruel realitat.

Bellesa per fer-nos pensar en el pitjor.

Una intervenció com aquesta no és el que més necessita El Terreno, o sí, perquè vol dir que hi ha qualcú que està pendent de què es avinent, i comença a fer-hi puntades.

Ah, no puc deixar estar de mencionar la participació de dos habituals del carrer palmesà: tant en Joan Aguiló amb els seus ja reconeixedors ninets com en Soma, ambdós hi son.

Joan Aguiló

SOMA

El que ens dona peu a reprendre el tema més endavant, a la manera en què la bloguera Laura RS ens ofereix un recorregut per les propostes d’art urbà a Ciutat.

Degoteig de sang

Ara que es reprèn l’art a Ciutat, vull dir ara que s’inicia un nou curs i la seva activitat artística, ara és quan em bull la sang, la que tot l’estiu ha estat vesant a la Capella del Roser de Pollença i que encara seguirà fins quasi finals d’aquest mes de setembre.

Vermell. Vellut. Llum que reflecteix el vermell que penja. Vermell també el terra, humit del degoteig de sang. Sang, però, civilitzada, que és recull a una gran vasa rectangular situada al terra. Vermell que va fent amb el seu degoteig una representació pictòrica.

La causa que conforma aquesta Força de gravetat es situa a l’altar. Llum que destaca el retaule central amb la Verge del Roser, com la llum blanca que ens dirigeix la mirada cap el rectangle blanc de la pantalla que exhibeix el vídeo de la matança d’innocents a l’Iraq el 2007 que el Wikileaks de Julian Assange denuncià el 2010.

Anestèsia. Aquest és l’estat en què ens trobam. Tots. Nosaltres. Ho diu Susan Buck-Morss quan revisa l’anàlisi sobre l’alienació de la humanitat que sentencià Walter Benjamin, en dir allò de que «la humanitat... es ara un espectacle per a sí mateixa». La qüestió ara és sortir de l’anestèsia que ens impedeix percebre el què està passant.

La Força de gravetat que Astrid Colomar ha penjat a la Capella del Roser de Pollença ens situa de nou davant un fet estètic: el conjunt de vermells i velluts que degoten, és a dir, el conjunt de butaques de vellut vermell estèticament penjades del sostre i il·luminades, que no son més que la representació de la sang degotada pel mal al món. La matança d’innocents de l’Iraq denunciada per Assange com ara la mort de més innocents en aigües del mediterrani en la fugida dels sirians d’un país que s’ha tornat inhabitable.

Però és també l’efecte estètic de la proposta d’Astrid Colomar la què ens fa aturar davant la realitat del món, a partir de la bellesa que ens proposa, amb la intenció de extreure’ns de la nostra pròpia anestèsia. De fer-nos conscients de la realitat.

Ens ofereix un moment de reflexió; també de bellesa, en la percepció de l’art com aproximació a la realitat.

Força de gravetat, instal·lació d’Astrid Colomar. Projecte comissariat per Georgina Sas.
Església de Sant Domingo de Pollença, 18/07-25/09, 2015.

«Abductio». Llit de la Mare de Déu, una instal•lació

Abductio / Jorge Mayet
foto Joan Guaita Blog

Vagi per davant la meva declaració d’aconfessionalitat, si més no d’ateisme. Cosa que hauria de fer palesa –a aquestes alçades de segle i d’història- la cúpula dirigent d’aquest país. I per això mateix, sense que pugui semblar contradictori, vull fer aquí manifestació de goix per la celebració i bona organització de l’Exposició dels llits de la Mare de Déu produïda pel Consell Insular de Mallorca juntament amb el Bisbat de Mallorca.

Com a graduanda en història de l’art, sí que m’interessen –i ben molt- les esglésies i les seves col·leccions. I com amant de la història i del nostre tarannà, tan marcat per la religió cristiana. El fet de què jo no participi en la celebració de l’Assumpció de la Mare de Déu no vol dir que no participi en el reconeixement al fet escultòric que tanta difusió va tenir a l’illa. Si els passos processionals barrocs em semblen atraients pel moment artístic que representen (no penso en el moment de la processó, sinó en la seva exhibició) així em sembla molt suggestiu el recorregut per les diverses esglésies de l’illa per a veure, en lloc, és a dir, allà per on varen ser pensades, les distintes versions de llits de Maria. I que el Consell i el Bisbat amb la important col·laboració d’entitats com la Catedral de Mallorca, ARCA o la Fundació Amics del Patrimoni li donin visibilitat –com es diu ara- em sembla una magnífica proposta.

Com diu el coordinador Gabriel Carrió, «els llits marians que es munten arreu de Mallorca són la concreció formal d’un missatge profund i antic que sempre ha anat lligat a l’art»; ara a més son part del nostre patrimoni històric i cultural. No debades, com ens recorda, aquesta tradició ara tan cristiana troba un punt de partida en celebracions molt més antigues per demanar la protecció de les tempestes d’estiu als déus, com ara a la deessa grecoromana Diana Artemísia. Podríem arribar, però, fins la Deessa Blanca i les seves manifestacions que ens mostrà Robert Graves.

Fa tretze anys ja de la iniciativa, recollida a un fulletó on s’especifiquen els horaris de visita a cada una de les mostres ‑imprescindible conèixer l’horari del llit a visitar en cada lloc i moment- amb la informació de les altres activitats desenvolupades: taula rodona sobre confluències i problemàtiques a l’entorn d’aquesta tradició, recorreguts preparats i celebració de la Festa de l’Esplendor de la Mediterrània. Tot a més de l’exhibició d’una instal·lació contemporània expressament comanada a un artista.

Enguany, el cubà establert a Palma Jorge Mayet ens ha ofert una composició molt subtil en què la imatge de la Mare de Déu Dormida és la de l’església conventual de Campos, una imatge de les més senzilles, fora corones i grans daurats, i crec que també de les més petites, que exhibeix abduïda, en el moment de l’assumpció, contrastant fortament amb la presentació tradicional: grans llits que acullen la imatge, a manera de caixes robustes i pesants, cobricels a manera de cadafal i àngels, moltes figures d’àngels enrevoltant-la. Jorge Mayet es serveix d’una figura del mateix repertori però ens la presenta fora pes, descansant en un quasi núvol de color blau cel, despresa del terra, al que ha quedat una tela en forma de penyora, mentre sembla enfilar-se’n cap el lluminós núvol blanc que l’ha d’acollir. Abduïda, en el concepte de separació del cos com en el d’allunyament cap el cel. Si tan característiques en l’obra d’en Mayet són les arrels que ens fermen a la terra, aquí destaquen precisament per la seva absència.

Abductio / Jorge Mayet

Instal·lació a l’església dels Sagrats Cors, carrer Sant Gaietà, Palma. Del 10 al 18 d’agost de 2015

Passejada d'art a Alaró

Passada la nit de l’Alart Art de nit a Alaró resta una setmana per a poder gaudir, qualsevol dia a l’horabaixa, un bon grapat de propostes. M’agrada molt més endinsar-me a sales dedicades a un artista, on pots assolir certa essència del seu treball que en col·lectives com les que s’exhibeixen al hall i les porxades de l’ajuntament. Sempre pots trobar-hi punts de vista artístics que t’emocionin, però l’eclecticisme no em sembla el més captivador. En el pati s’exhibeixen juntes una selecció d’escultures d’en Alfred Lichter que ara ja no té espai propi al poble.

Foses en ferro de canons dona expressiu títol al treball de l’escultor Antoni Miquel Morro que s’ha instal·lat al nou espai Escultura Balear (carrer Joan Alcover 1, cantonada amb l’avinguda que ens duu fins la plaça). Figures humanes sempre de dona que mereixen la visita.

Pujant cap a plaça és la galeria Addaya Centre d’art contemporani la següent aturada. Com viu un viatger impenitent a una illa? És la proposta d’en Fernando Villena. Island life: Work in progress. Treball, com la vida, en procés, és el que ens mostra, en el que aquesta illa s’ha tornat geomètrica. Són obres d’abstracció geomètrica en què els distints nivells de vida, o pictòrics, es mostren separats com per vases o cortines. De l’organicitat tota sinuosa i plena de corbes de la vida de les seves fotografies a aquesta línia que trenca la tela en espais. Per què, em demano jo, aquesta geometrització de l’illa? Enrique Martínez Goikoetxea parla d’un trànsit en la seva obra de la figuració a l’abstracció, però també d’allò important «dels viatges i l’experiència de cridaners escenaris naturals, en la recerca de la llum o l’experimentació amb un espai». Experimentació de l’espai de l’illa que sembla haver-li conduit a aquesta geometrització de l’espai. Això sí, amb un ús del color molt atractiu, paisajístic?

Curiosa és la proposta de Can Bou, la més fascinant de les botigues del poble. Dediquen un mostrador a Joan Àvila, aquest suggestiu pintor d’escenes amb personatges situant uns petits cartons amb figures pintades entre el conjunt de peces d’un joc de cafè. Sols és un mini apropament a l’obra d’en Joan Àvila, però te molta gràcia.

Enfilant cap a plaça, al carrer Petit tenim fa qualque cosa més d’un any un nou espai sobri i gris malgrat modern i atractiu que demostra que l’art funciona: Alaró XF (Galeria Xavier Fiol) exhibeix uns quadres tots de la mateixa mida –el que afegeix un punt de gracilitat- de Santiago Picatoste. Magnet li han posat per títol.

El color atreu des del carrer. Hi entres i t’embolica, tot dispost com en petites puntades. Són obres de mida mitjana en què s’exhibeix una viva mostra cromàtica. A manera d’aquaris, les peces llueixen una lluentor especial: la que els hi dona el metacrilat damunt el que es troben. Pintura encaixada entre dos suports? El color, el seu resultat, brilla mitjançant aquest tot fent un esclat. Quadres abstractes, com diria en Carlos Jover, «en la vereda del més rigorós expressionisme abstracte» que van però molt més enllà en el desplegament del color per a fer-nos pensar en el pop art. Pinzellades, dibuixos d’estructures amb nervis com de fulles, recorden les impressions fetes amb gravat a partir d’elements de la natura.

O nada o todo de Santiago Ydáñez ens rep a la sala d’exposicions del Casal Son Tugores amb les seves monumentals pintures, més amables del que suposàvem. Rostres, sí, però fora distorsió; ara i aquí no són humans. És una espectacular mostra d’animals fora mida, tots amb una expressió fonamentalment amable, entranyable. A la saleta de l’aljub ens esperen les obres més exquisides: les més petites, malgrat conjuntades per l’ús del color blanc. Un ca, un moix, un cavall. Magistral l’ús del blanc damunt blanc per a desenvolupar expressió. Expressió de tendresa. Una exposició molt reconfortant.

Al hall és una mostra de vídeos la que sembla voler relacionar-se amb aquesta demostració de pintura sense estar-se de res: Las bestias que habitan en mí dóna títol a una proposta de cinc vídeos comissariada per n’Adonay Bermúdez que provenen del Tea Tenerife Espacio de las Artes. Responen prou bé al títol comú: de l’asfíxia i la seva expressió a la bístia que pot manifestar-se ballant o tan sols mirant-nos a la cara. De nosaltres depèn l’atenció que rebin.

Finalment, altra col·lectiva –molt col·lectiva- d’obres de joves creadors que pren forma amb vídeos, dibuixos, escultures o intervencions per enfrontar-nos a moltes de les vivències de la vida real: s’ha acabat l’art com a manifestació de bellesa. L’art ara és denúncia –com per altra banda ja ho era als seus inicis-, expressió de l’angoixa, el temor, la por; d’emoció en conjunt. Es el que ens espera al primer pis del Casal.

Alart Art de nit a Alaró, 7 agosto 2015

Alaró en dansa

Art de nit a Alaró, divendres 7 d’agost 2015

Amb elegància va començar per a mi la cita amb l’Art de nit a Alaró, un clàssic ja de les nits d’estiu que té els seus seguidors per l’illa.

Amb elegància, venc a dir, va començar per a mi una cita amb molt d’art, és clar, però en la que les exposicions patien col·lapse de gent que volia trobar-se i ho va aconseguir: èxit, moltes foren les cares conegudes; i certa dificultat per a veure les obres. El desitjat.

De manera que, molt d’hora, vaig anar a la primera de les propostes de dansa: és una nit en que s’inauguren expos però se’n ofereixen altres actes. A les exposicions pens de fer-lis un repàs altres jornades; mirant a més de veient.

El Petit Hotel Alaró acollia al seu espai exquisit –quin plaer una casa de poble tan ben arreglada- la coreografia Lost de Carlos Miró ballada a duo amb na Marta Beccatini. Una petita mostra de bona dansa contemporània reflexionant sobre la pèrdua. Un plaer, malgrat l’opressió que ens transmet. Bé per la transmissió d’emocions. Quina esplèndida pressa de contacte amb la nit, l’art, la subtilesa!

Lost. Carlos Miró i Marta Beccatini. Petit Hotel Alaró

Tornant al carrer, cada vegada més ple i gastronòmicament rutllant. L’agost de les voravies convertides en bars; taules totes ocupades a través de les que mourer-s’hi. Èxit aconseguit. I el Circ Bover amb el seu espectacle de carrer a diversos indrets. Amenitat complerta.

La següent proposta també ens rebria a un pati interior, aquesta vegada el de l’ajuntament. Ara ja sí col·lapse de públic. I renou. I veus. I colzades. Fent servir el so de l’arpa japonesa (koto) en mans de na Yoko Nomura, Laura Alvarez i Alberto Trabado –dits Alberto Trabado Performance- aletejaven amb postures de dansa com a manera de preparada improvisació; o a l’inrevés, ben bé no ho sé.

Imprescindibles de la nit, entre i entre: les vídeoprojeccions que oferien tots els bars, qualcunes amb pantalla situada entre les taules, a vegades exhibint-se en negre, altres amb espai aposta, com és el cas de Swith de Liat Berdugo a Sa Fonda. Gran nombre de vídeos i poc interès per veure’ls; qualque cosa molt destacada al programa de mà malgrat desapercebut a la realitat de la nit.

A més a més, una gran presència al Teatre, malgrat sense públic, del vídeo realitzat per Félix Fernández en una residència d’artista a Alaró. Lapse de frescor agraït en un treball que tot recreant el paisatge dels encontorns, vol reflexionar damunt el bé i el mal, amb moments molt interessants. ¿Tan allunyat queda el Teatre del centre artístic del poble com per a què el públic no hi arribés?

Un recorregut per tallers i garatges em du al darrer reducte de la dansa. La plaça Sebastià Jaume on Niña de Fuego (Ingrid Medina i Curro Viera) ens oferiren l’espectacle Ni lobo ni cordero. Dir-li dansa contemporània no em sembla la millor aproximació. Es un espectacle per a mi aconseguit. Percussió, ritme, moviment, expressió mímica i gestual en una performance suggerent i amb garra.

Ni lobo ni cordero. Niña de Fuego

fotografia Elena Ballestero

S’apropava la mitjanit i amb ella s’anava omplint de gent la plaça. L’Art de nit a Alaró és –queda clar- la festa que dóna l’inici a les festes, abans i tot del pregó i el cercaviles. De manera que després de la darrera actuació de dansa, Amalgama de Catalina Carrasco, la bullícia estava garantida a la plaça de la vila amb l’Art&Krack a càrrec del Batucrack d’Alaró. Els integrants convertits en peces d’art foren “decorats” mentre realitzaven la seva contribució artística a la nit: el gran mural de tela blanca que ha quedat instal·lat com a faldons de l’escenari de la plaça.

Art&Krack. Batucrak Alaró

fotografia Marga Adrover

Amb el ritme de la batucada es mou Alaró, però també Mallorca. Ell donà fi a una nit d’art, però també l’inici de la gatzara de les festes.