Alaró en dansa

Art de nit a Alaró, divendres 7 d’agost 2015

Amb elegància va començar per a mi la cita amb l’Art de nit a Alaró, un clàssic ja de les nits d’estiu que té els seus seguidors per l’illa.

Amb elegància, venc a dir, va començar per a mi una cita amb molt d’art, és clar, però en la que les exposicions patien col·lapse de gent que volia trobar-se i ho va aconseguir: èxit, moltes foren les cares conegudes; i certa dificultat per a veure les obres. El desitjat.

De manera que, molt d’hora, vaig anar a la primera de les propostes de dansa: és una nit en que s’inauguren expos però se’n ofereixen altres actes. A les exposicions pens de fer-lis un repàs altres jornades; mirant a més de veient.

El Petit Hotel Alaró acollia al seu espai exquisit –quin plaer una casa de poble tan ben arreglada- la coreografia Lost de Carlos Miró ballada a duo amb na Marta Beccatini. Una petita mostra de bona dansa contemporània reflexionant sobre la pèrdua. Un plaer, malgrat l’opressió que ens transmet. Bé per la transmissió d’emocions. Quina esplèndida pressa de contacte amb la nit, l’art, la subtilesa!

Lost. Carlos Miró i Marta Beccatini. Petit Hotel Alaró

Tornant al carrer, cada vegada més ple i gastronòmicament rutllant. L’agost de les voravies convertides en bars; taules totes ocupades a través de les que mourer-s’hi. Èxit aconseguit. I el Circ Bover amb el seu espectacle de carrer a diversos indrets. Amenitat complerta.

La següent proposta també ens rebria a un pati interior, aquesta vegada el de l’ajuntament. Ara ja sí col·lapse de públic. I renou. I veus. I colzades. Fent servir el so de l’arpa japonesa (koto) en mans de na Yoko Nomura, Laura Alvarez i Alberto Trabado –dits Alberto Trabado Performance- aletejaven amb postures de dansa com a manera de preparada improvisació; o a l’inrevés, ben bé no ho sé.

Imprescindibles de la nit, entre i entre: les vídeoprojeccions que oferien tots els bars, qualcunes amb pantalla situada entre les taules, a vegades exhibint-se en negre, altres amb espai aposta, com és el cas de Swith de Liat Berdugo a Sa Fonda. Gran nombre de vídeos i poc interès per veure’ls; qualque cosa molt destacada al programa de mà malgrat desapercebut a la realitat de la nit.

A més a més, una gran presència al Teatre, malgrat sense públic, del vídeo realitzat per Félix Fernández en una residència d’artista a Alaró. Lapse de frescor agraït en un treball que tot recreant el paisatge dels encontorns, vol reflexionar damunt el bé i el mal, amb moments molt interessants. ¿Tan allunyat queda el Teatre del centre artístic del poble com per a què el públic no hi arribés?

Un recorregut per tallers i garatges em du al darrer reducte de la dansa. La plaça Sebastià Jaume on Niña de Fuego (Ingrid Medina i Curro Viera) ens oferiren l’espectacle Ni lobo ni cordero. Dir-li dansa contemporània no em sembla la millor aproximació. Es un espectacle per a mi aconseguit. Percussió, ritme, moviment, expressió mímica i gestual en una performance suggerent i amb garra.

Ni lobo ni cordero. Niña de Fuego

fotografia Elena Ballestero

S’apropava la mitjanit i amb ella s’anava omplint de gent la plaça. L’Art de nit a Alaró és –queda clar- la festa que dóna l’inici a les festes, abans i tot del pregó i el cercaviles. De manera que després de la darrera actuació de dansa, Amalgama de Catalina Carrasco, la bullícia estava garantida a la plaça de la vila amb l’Art&Krack a càrrec del Batucrack d’Alaró. Els integrants convertits en peces d’art foren “decorats” mentre realitzaven la seva contribució artística a la nit: el gran mural de tela blanca que ha quedat instal·lat com a faldons de l’escenari de la plaça.

Art&Krack. Batucrak Alaró

fotografia Marga Adrover

Amb el ritme de la batucada es mou Alaró, però també Mallorca. Ell donà fi a una nit d’art, però també l’inici de la gatzara de les festes.