Passejada d'art a Alaró

Passada la nit de l’Alart Art de nit a Alaró resta una setmana per a poder gaudir, qualsevol dia a l’horabaixa, un bon grapat de propostes. M’agrada molt més endinsar-me a sales dedicades a un artista, on pots assolir certa essència del seu treball que en col·lectives com les que s’exhibeixen al hall i les porxades de l’ajuntament. Sempre pots trobar-hi punts de vista artístics que t’emocionin, però l’eclecticisme no em sembla el més captivador. En el pati s’exhibeixen juntes una selecció d’escultures d’en Alfred Lichter que ara ja no té espai propi al poble.

Foses en ferro de canons dona expressiu títol al treball de l’escultor Antoni Miquel Morro que s’ha instal·lat al nou espai Escultura Balear (carrer Joan Alcover 1, cantonada amb l’avinguda que ens duu fins la plaça). Figures humanes sempre de dona que mereixen la visita.

Pujant cap a plaça és la galeria Addaya Centre d’art contemporani la següent aturada. Com viu un viatger impenitent a una illa? És la proposta d’en Fernando Villena. Island life: Work in progress. Treball, com la vida, en procés, és el que ens mostra, en el que aquesta illa s’ha tornat geomètrica. Són obres d’abstracció geomètrica en què els distints nivells de vida, o pictòrics, es mostren separats com per vases o cortines. De l’organicitat tota sinuosa i plena de corbes de la vida de les seves fotografies a aquesta línia que trenca la tela en espais. Per què, em demano jo, aquesta geometrització de l’illa? Enrique Martínez Goikoetxea parla d’un trànsit en la seva obra de la figuració a l’abstracció, però també d’allò important «dels viatges i l’experiència de cridaners escenaris naturals, en la recerca de la llum o l’experimentació amb un espai». Experimentació de l’espai de l’illa que sembla haver-li conduit a aquesta geometrització de l’espai. Això sí, amb un ús del color molt atractiu, paisajístic?

Curiosa és la proposta de Can Bou, la més fascinant de les botigues del poble. Dediquen un mostrador a Joan Àvila, aquest suggestiu pintor d’escenes amb personatges situant uns petits cartons amb figures pintades entre el conjunt de peces d’un joc de cafè. Sols és un mini apropament a l’obra d’en Joan Àvila, però te molta gràcia.

Enfilant cap a plaça, al carrer Petit tenim fa qualque cosa més d’un any un nou espai sobri i gris malgrat modern i atractiu que demostra que l’art funciona: Alaró XF (Galeria Xavier Fiol) exhibeix uns quadres tots de la mateixa mida –el que afegeix un punt de gracilitat- de Santiago Picatoste. Magnet li han posat per títol.

El color atreu des del carrer. Hi entres i t’embolica, tot dispost com en petites puntades. Són obres de mida mitjana en què s’exhibeix una viva mostra cromàtica. A manera d’aquaris, les peces llueixen una lluentor especial: la que els hi dona el metacrilat damunt el que es troben. Pintura encaixada entre dos suports? El color, el seu resultat, brilla mitjançant aquest tot fent un esclat. Quadres abstractes, com diria en Carlos Jover, «en la vereda del més rigorós expressionisme abstracte» que van però molt més enllà en el desplegament del color per a fer-nos pensar en el pop art. Pinzellades, dibuixos d’estructures amb nervis com de fulles, recorden les impressions fetes amb gravat a partir d’elements de la natura.

O nada o todo de Santiago Ydáñez ens rep a la sala d’exposicions del Casal Son Tugores amb les seves monumentals pintures, més amables del que suposàvem. Rostres, sí, però fora distorsió; ara i aquí no són humans. És una espectacular mostra d’animals fora mida, tots amb una expressió fonamentalment amable, entranyable. A la saleta de l’aljub ens esperen les obres més exquisides: les més petites, malgrat conjuntades per l’ús del color blanc. Un ca, un moix, un cavall. Magistral l’ús del blanc damunt blanc per a desenvolupar expressió. Expressió de tendresa. Una exposició molt reconfortant.

Al hall és una mostra de vídeos la que sembla voler relacionar-se amb aquesta demostració de pintura sense estar-se de res: Las bestias que habitan en mí dóna títol a una proposta de cinc vídeos comissariada per n’Adonay Bermúdez que provenen del Tea Tenerife Espacio de las Artes. Responen prou bé al títol comú: de l’asfíxia i la seva expressió a la bístia que pot manifestar-se ballant o tan sols mirant-nos a la cara. De nosaltres depèn l’atenció que rebin.

Finalment, altra col·lectiva –molt col·lectiva- d’obres de joves creadors que pren forma amb vídeos, dibuixos, escultures o intervencions per enfrontar-nos a moltes de les vivències de la vida real: s’ha acabat l’art com a manifestació de bellesa. L’art ara és denúncia –com per altra banda ja ho era als seus inicis-, expressió de l’angoixa, el temor, la por; d’emoció en conjunt. Es el que ens espera al primer pis del Casal.

Alart Art de nit a Alaró, 7 agosto 2015