"Miró d'anada i tornada"

 Aquest em sembla un títol prou idoni pel comentari d’aquesta exposició: és el títol que dona nom al catàleg que l’acompanya; si més no el de l’exposició. Miró round trip, un catàleg publicat en castellà i anglès de l’exhibició dita Miró mai vist. Mai vista no vull dubtar que no n’hi hagi més d’una, d’obra, però el què caracteritza la mostra no és allò de la novetat. Però el que no hi ha cap dubta és que aquesta és una tornada a casa de tantes d’obres que Miró va fer una vegada instal·lat al desitjat taller que li projectà Josep Lluís Sert. Obres, tot s’ha de dir, d’un home que en treballar al nou taller tenia 65 anys i una força expressiva i gestual inusual, la de un gran creador.

Es aquesta una exposició de les que no s’haurien deixar passar, més encara a Mallorca estant. L’efecte que més defineix aquesta exposició és el seu impacte. Impacten unes pel muntatge, pel lloc assignat i la companyia en que s’han instal·lat, pels tríptics en que algunes s’han re-situat, tríptics de germania, de creació, que fan ressonar d’allò més el missatge de l’obra de Miró, que no s’esgotava mai en les seves provatures.

Pintura I, II i III, 1973

Així, a l’Espai Estrella ens reben unes impactants Pintura I, II i III (totes tres de 1973) en que el blau, la mar si és vol, el color dels seus somnis, el cel, es recrea en tres versions d’allò més diferents amb resultants sorprenents alhora; un goig trobar-les juntes, malgrat ni format ni procés les fan més que germanes. Sí semblen tríptic les pintures Oiseau dans l’espace I, II i III de 1965 en què l’ocell es desplaça en l’espai. I d’allò més magnífic veure i contemplar les Femme devant le soleil I, Femme devant la lune II i Femne devant l’étoile-filante III de 1974 que Català-Roca retratà en procés d’execució a Son Boter el 1973. Com Miró recrea les formes de la dona en l’entorn del sol, la estrella i la lluna.

Taller Sert amb teles bessones, segons Català-Roca

Impactant, absolutament impactant és el muntatge a l’Espai Cúbic de dues obres ben conegudes (res d’allò de mai vistes): les immensament bessones sense títol (FPJM-53 i FPJM-54) dels anys 1974 i 1973 o anterior respectivament, característiques de l’ocupació de la paret del fons del taller Sert en tantes fotografies que hem pogut veure i estudiar fetes per l’incansable Català-Roca. La primera, de fons negre, va deixar el seu lloc a la paret de pedra vista del taller en inaugurar-se el nou edifici de la Fundació, l’obra de Rafael Moneo. De llavors ençà s’ha exhibit a una de las parets grans de l’Espai Estrella, d’on ara s’ha traslladada per lluir amb grandíssim impacte a l’Espai Cúbic, agermanada amb la que probablement fou pensada com a díptic pel seu creador. Uns panells museogràficament exquisits expliquen i il·lustren tot el procés i el perquè de mostrar-les juntes i girades. Magnífic. No sé si el format quadrangular de la paret recorda el lloc inicial, el fet es que llueixen molt bé.

Tant com la novetat de mostrar un quadre intervingut per Miró (Ballet romàntique, 1974) devora d’un original germà  ‑absolutament pompier‑ del que sí es manté l’autoria original; novetat però que queda contrastada amb la relació d’exposicions a la que aquesta obra s’ha exhibit; mirau encara més extensa la seva menció bibliogràfica.

Teles amb forat

M’ha semblat una exposició esplèndida, plena d’emocions, generosa (ocupa tots els espais de l’edifici Moneo) i alhora assolible. Una primera sala (Espai Zero) amb obres fonamentalment damunt paper, els impactes dels tríptics en la sala gran a més de bastantes altres propostes, com ara anant al passadís les teles foradades o amb forat, millor dit. Curiós que mantenint els marcs de procedència, semblen tan diferents quan podrien tractar-se com una sèrie.

El catàleg l’acompanya prou bé. Queda clar que aquesta proposta és un gran treball d’equip, al que vull donar la meva enhorabona. L’estudi històric de les obres, les seves ubicacions al taller Sert on totes fores creades, la gestió de préstec de tantes procedències, l’anàlisi de les tècniques i matèries emprades realitzat pel restaurador Enric Juncosa, i finalment un assaig sobre el contingut ‑“La materialidad del signo, 1968-1974”-, a càrrec de l’expert Robert Lubar es completa amb uns textos més casolans: l’aproximació als 25 anys de la fundació per Joan Punyet Miró i el text del director Francisco Copado vers la incomprensió.

Enguany no hi ha excusa per pujar fins la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Jo vaig marcant fites a l’agenda per anar-hi sovint. Tenim temps fins el 28 de gener (del 2018); sembla enfora però arriba aviat.

Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca